TREBALL NO REMUNERAT
Treball essencial: precarietat i polítiques públiques
Resum
En el marc de la sèrie de publicacions del cicle “Treball essencial: precarietat i polítiques públiques” impulsades per Espai 08, aquest informe es focalitza en analitzar i oferir propostes per a redreçar les desigualtats que genera un repartiment inequitatiu de les tasques domèstiques i de cures que es realitzen de forma no remunerada dins les llars. En primer lloc, l’informe se centra en els usos dels temps, els quals mostren un repartiment desigual del treball domèstic en funció del gènere. En les diferents enquestes disponibles es mostra que existeix una diferència tant entre els minuts i hores que homes i dones dediquen a tasques de la llar com en les tasques que duen a terme . En segon lloc, l’informe posa de manifest com les desigualtats en les tasques de cures generen desigualtats en altres àmbits de la vida. En concret, posem atenció en les desigualtats que es generen en el mercat laboral, en la salut, i en les pensions. Per últim, acabem l’informe amb una sèrie de propostes de polítiques públiques per intentar revertir les desigualtats plantejades en els apartats anteriors. Per avançar cap a una redistribució equitativa de les responsabilitats de cures, és necessari tenir en compte que aquest és un procés col·lectiu i no individual de les dones, les nostres propostes van en la línia d’adreçar tant qüestions individuals, com la reforma del sistema de pensions —per tal que reconegui el treball de cures que fan les dones—; com qüestions més estructurals, com una reforma del sistema educatiu o dels permisos de paternitat i maternitat.
Introducció
La pandèmia de la Covid-19 va forçar l’aturada de la vida social i econòmica a l’estat espanyol el març de 2020. Mitjançant l’estat d’alarma es va dictaminar el confinament domiciliari de la població amb excepcions únicament en aquelles activitats considerades essencials. La categorització d’unes activitats com a essencials va seguir una lògica mercantilista, fent una clara distinció entre aquelles activitats que es duen a terme dins del mercat laboral formal o fora d’aquest. Aquesta distinció entre les activitats considerades essencials i no essencials va generar des dels inicis de la pandèmia diverses desigualtats (Eichenbaum et al., 2021):, desigualtats en funció de la classe, la ciutadania o el gènere, entre d’altres —veure, per exemple, Stancheva (2022)—.
L’adjectiu “essencial” es va atorgar a aquelles labors mercantilitzades per les quals quedava justificat el desplaçament del personal treballador i l’exposició a un major risc de contagi i malaltia, per respondre a necessitats individuals i col·lectives irreemplaçables. Tanmateix, altres activitats que són necessàries per al sosteniment de la vida, en no realitzar-se dins del mercat de treball formal, van ser invisibilitzades o, fins i tot, ignorades. Es tracta de les tasques destinades a satisfer les necessitats de les persones i a assegurar el seu benestar tant material com emocional, és a dir, les tasques domèstiques i de cures. Aquestes labors normalment no es duen a terme dins del mercat de treball formal i acaben sent feines que es desenvolupen en condicions precàries, en la informalitat, o són assumides per algun dels membres de la família durant el seu temps de lleure; normalment, per les dones. En aquest informe ens centrarem en les tasques domèstiques i de cures no remunerades.
Per tal d’establir un criteri per diferenciar entre les tasques que són essencials i les que no ho són, és fonamental considerar la importància del treball domèstic i de cures i tenir en compte aquelles activitats que no estan sotmeses a una remuneració particular. El reconeixement d’aquestes tasques és especialment rellevant perquè són feines que no es poden deixar de fer ni posposar, ja que engloben labors com ara la neteja de la casa, la compra i la preparació d’aliments, atendre les necessitats d’infants, malalts o persones dependents, entre d’altres. A més, les tasques domèstiques i de cures tenen conseqüències sobre la vida de les persones, ja que determinen el temps disponible per a dur a terme altres activitats i, en definitiva, poden ser susceptibles de generar desigualtats entre les persones que sistemàticament les assumeixen i les que no.
En aquest informe analitzem com el repartiment de les tasques domèstiques i de cures que es duen a terme dins les llars tenen conseqüències sobre diferents aspectes de la vida de les persones. En el primer apartat, analitzem els usos dels temps i com aquests estan marcats pel gènere. En el segon apartat, posem el focus en els efectes del repartiment desigual de les tasques de cures. Acabem amb propostes per combatre les desigualtats de gènere.
Els usos del temps
Analitzar les diferències que existeixen en l’ús del temps de lleure entre persones és una qüestió complexa. Les persones solen dedicar aquest temps a activitats diverses. Malgrat això, el temps de lleure en moltes ocasions està situat en un pla secundari, per darrere del temps destinat al treball de mercat remunerat. Així doncs, el treball remunerat acaba dictaminant les hores de temps de lleure disponibles.
A partir del conjunt d’estudis publicats sobre els usos del temps podem observar diversos patrons que ens ajuden a entendre el repartiment desigual que existeix en relació al temps dedicat al treball no remunerat entre dones i homes, sobretot en tasques no destinades a l’oci. Per exemple, a partir de les dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya el 2011, Duran i Carrillo (2018) posen en relleu que de mitjana les dones dediquen 1 hora i 52 minuts més al dia al treball domèstic i de cures que els homes, una diferència similar a la que observem a escala estatal amb les dades publicades pel CIS el 2017 (vegeu Figura 1).
Aquestes desigualtats es deuen principalment a la diferència de temps que homes i dones dediquen a tasques de manteniment i organització de la llar i culinàries (Duran i Carrillo, 2018). De fet, més del 60% de les dones enquestades al baròmetre del CIS de 2017 va respondre que s’encarreguen sempre o de forma habitual de netejar la casa, cuinar i rentar els plats. Per altra banda, les úniques activitats que els homes diuen que se n’encarreguen de forma més habitual que les dones són les incloses en la categoria de pagaments i gestions bancàries i en la de dur a terme petites reparacions a casa (veure Figura 2).
A aquesta asimetria de temps dedicat a tasques domèstiques se sumen també les disparitats en el temps que homes i dones dediquen a la cura dels infants. Altuzarra, Gálvez i González (2020) utilitzen l’enquesta dels usos del temps entre 2009 i 2010 en l’àmbit estatal per mostrar com aquestes diferències ascendeixen fins als 21 minuts diaris. Això representa un increment del 23% del temps que les dones hi dediquen respecte als homes. Aquests desequilibris també queden palesos en les activitats que dones i homes realitzen: mentre que elles solen assumir el rol principal en l’atenció i la cura, i s’encarreguen sobretot de les tasques d’higiene i alimentació dels infants, ells destinen aquest temps a activitats d’oci i jocs (Moreno, 2015).
Les desigualtats en el treball no remunerat no necessàriament venen determinades per una diferència en la quantitat d’hores que homes i dones dediquen a treballar al mercat de treball formal. Per exemple, Altuzarra, Gálvez i González (2020) mostren que, tot i la convergència en la quantitat d’hores destinades al treball remunerat, aquest canvi no ha estat acompanyat d’una divisió més igualitària en les tasques destinades a la llar entre dones i homes. De fet, aquesta diferència en la distribució de tasques contribueix a agreujar les bretxes salarials de gènere que seguim observant avui dia.
Les diferències en el temps destinat a activitats de la llar són significatives independentment de l’estatus socioeconòmic (SES), es mantenen segons el nivell d’estudis o d’ingressos (Duran i Carrillo, 2018). Ara bé, sí que és veritat que, en termes absoluts, en aquelles llars que entren dins la categoria de SES alt, les dones solen assumir una càrrega menor de treball no remunerat en comparació a les dones que provenen de llars amb un SES menor, una relació que s’incrementa amb la desigualtat econòmica (Hesing, 2011). Tanmateix, aquestes diferències no són causades per una repartició més equitativa de les tasques de la llar dins de les famílies de SES alt, sinó per la possibilitat d’externalitzar aquestes tasques (Farré et al. 2011).
Les diferències en l’ús del temps de lleure han pres especial rellevància arran dels confinaments domiciliaris imposats durant els primers mesos de la pandèmia de la Covid-19. El tancament de les escoles i l’augment de les hores que els membres del nucli familiar havien de passar a casa van augmentar de forma significativa tant les tasques de la llar com les de cura de les filles i fills. A escala estatal, Farré, Fawaz, González i Graves (2020) mostren com la crisi de la Covid-19, a curt termini, ha agreujat les desigualtats presents en la quantitat de treball no remunerat que les dones i els homes suporten. De fet, la major part de l’augment d’hores dedicades a les tasques de la llar que s’aprecia en els homes prové d’activitats relacionades amb fer la compra.
Fins ara hem fet referència a aquelles accions compreses dins del treball de cures que, per normal general, són més visibles. Així i tot, el treball de cures cal entendre’l des d’una perspectiva multidimensional i, per tant, és necessari atendre altres aspectes que potser no són tan visibles i resulten més difícils de quantificar, però que també contribueixen a determinar la disponibilitat de temps de lleure de les persones. Aquestes altres tasques estan relacionades amb la gestió de la llar i converteixen a la persona que se n’encarrega en les anomenades capitanes del vaixell (Cicciola i Luthar, 2019). Per una banda, una d’aquestes dimensions no tangibles del treball de cures és la que es coneix com a treball cognitiu o treball mental, i comprèn aquelles tasques organitzatives, d’anticipació de necessitats, de resolució de problemes, les quals són indispensables per tal de poder acomplir les tasques domèstiques i de cures que són visibles (Robertson et al., 2019). Si bé no existeix una definició única pel que fa al treball cognitiu o mental, aquest es pot entendre com un procés en el qual es duen a terme una sèrie d’accions. En primer lloc s’anticipen les necessitats, és a dir, es reconeixen les necessitats o problemes que poden sorgir. En segon lloc, s’identifiquen les opcions per a satisfer les necessitats que han sorgit. En tercer lloc, es decideix quina és la millor opció per a satisfer aquestes necessitats. I, en darrer terme, s’avalua si l’opció escollida ha donat resposta a la necessitat (Daminger, 2019). Els estudis mostren que són les dones qui majoritàriament realitzen el treball cognitiu o mental. Tot i això, aquelles tasques cognitives que comporten poder i influència, com per exemple tasques relacionades amb la gestió de les finances o en la fase de presa de decisions, solen ser tasques compartides pels membres de la parella (Cicciola and Luthar, 2019; Daminger, 2019).
Per altra banda, una altra dimensió no tan visible del treball domèstic i de cures és el treball emocional, el qual fa referència a totes aquelles accions dirigides a garantir el benestar emocional dels membres de la família. Per exemple, durant els confinaments provocats per la Covid-19, estudis mostren com les mares van procurar que els membres de la família estiguessin ben atesos emocionalment, ja fos a través de trucades a familiars que viuen sols, proporcionant una sensació de normalitat i calma a les criatures o no expressant la pròpia angoixa cap als altres membres de la família (Hjálmsdóttir i Bjarnadóttir, 2020).
Conseqüències dels usos del temps generitzats
Les diferències en els usos del temps i càrregues de treball no remunerat que hem documentat en la secció anterior tenen conseqüències importants que són visibles tant a curt com a llarg termini.
Un primer àmbit que ha rebut molta atenció és el referent a les desigualtats que es generen dins el mercat de treball formal a causa dels rols que dones i homes assumeixen enfront de les tasques de la llar i sobretot respecte la cura dels infants. En particular, Kleven et al. (2019a) i Kleven et al. (2019b) documenten els efectes de l’arribada del primer fill en l’evolució dels ingressos laborals dels membres de la parella. Per a tots els països estudiats troben que l’evolució dels ingressos laborals de les dones i els homes són similars abans de l’arribada d’aquest primer fill, i és justament després que aquest patró comença a truncar-se, ja que les dones experimenten una caiguda forta i persistent en els seus ingressos laborals i els homes ,en canvi, no. A Espanya, aquesta “penalització per fill” és similar. De Quinto et al. (2020) estimen una caiguda dels ingressos laborals de les mares de l’11% l’any següent de l’arribada del nadó i no troben cap efecte per als pares. A més, amb el temps aquesta bretxa segueix creixent i les seves estimacions suggereixen que la “penalització per fill” en els ingressos a llarg termini és del 28%.
En general, aquesta divergència en la trajectòria dels ingressos laborals es pot deure a tres factors:(1) les dones no tornen a la feina després del naixement del primer fill – cosa que s’anomena marge extensiu; (2) tornen a la feina però reduint la seva jornada laboral, el que s’anomena marge intensiu, (3) per l’evolució del salari viscuda mentre es trobaven fora del mercat laboral. En concret, a Dinamarca, Kleven et. al. (2019b) troben que els tres factors mencionats ajuden a explicar la divergència en els ingressos laborals entre homes i dones després del naixement del primer fill. A Espanya, De Quinto et al. (2020) mostren com la resposta és lleugerament diferent per a les mares amb i sense educació universitària. Mentre que les primeres solen reduir les hores treballades, les segones són més propenses a reduir la seva participació en el mercat laboral.
En definitiva, aquests estudis indiquen que l’arribada d’una responsabilitat familiar a la llar és principalment assumida per la dona, que és qui ajusta els seus patrons de conducta d’una manera o altra. Aquest re-ajustament ha rebut certa atenció al llarg dels últims anys per part dels encarregats de dissenyar polítiques públiques de família. En especial, s’ha intentat reduir la “penalització per fill” que pateixen les dones a través de dues polítiques públiques: les baixes de paternitat i maternitat i l’accés a les llars d’infants. A propòsit d’això, un estudi recent analitza com l’expansió de les baixes de paternitat i maternitat i els subsidis destinats a facilitar l’accés a les llars d’infants han contribuït a fer convergir el nivell d’ingressos laborals entre homes i dones a Àustria, però troba que l’efecte d’aquestes polítiques públiques ha estat relativament limitat (Kleven et al., 2020). A més, el mateix estudi apunta que, sense entendre com els rols i les normes de gènere interactuen amb les polítiques públiques que s’implementen, no hi haurà prou capacitat per entendre l’efecte real que poden tenir, un resultat que també suggereixen Andersen i Nix (2021) i Hupkau & Ruiz-Valenzuela (2021).
Un segon àmbit en el qual també s’ha posat el focus és en com aquesta càrrega de treball extra que les dones assumeixen a casa té conseqüències en la seva salut. La distribució desigual de les tasques domèstiques i de cures repercuteix de manera diferent en la salut d’homes i dones, sobretot en matèria de salut mental. Les dones tenen més possibilitats de patir trastorns psicològics, ja que realitzen la major part de tasques domèstiques i de cures (Bird 1999). En concret, i en relació amb la dimensió emocional del treball de cures, quan les dones realitzen més treball emocional que les seves parelles homes, la funció de protecció que proveeix el matrimoni minva, alhora que la sensació d’estima disminueix i la de conflicte en la parella augmenta, exposant les dones a un major risc de patir depressió (Strazdins i Broom 2004). Altres estudis mostren com les conseqüències en la salut mental de les dones, generades per una càrrega desigual de les tasques de cures, es fan visibles en forma de símptomes somàtics, com ara mal de caps, migranyes, cansament general, palpitacions, insomni, etc. (Landstedt, Harryson i Hammarström, 2016). Respecte a aquests problemes, diversos estudis apunten que una repartició equitativa de la càrrega mental entre la parella és fonamental per tal de reduir la possibilitat de patir trastorns psicològics en les dones. De fet, també hi ha estudis que mostren que el repartiment desigual en la càrrega mental pot ser més important pel que fa a la salut, que no pas les diferències de temps destinades a realitzar el treball de cures o domèstiques (Bird, 1999; Robertson et al., 2019).
Un tercer àmbit a considerar és el relatiu a la seguretat material en la vellesa. Anteriorment, hem vist com el repartiment desigual de les tasques domèstiques i de cures té un efecte negatiu en la trajectòria laboral de les dones – més interrupcions en la vida laboral, sortida del mercat de treball, feines a mitja jornada – que, al seu torn, té conseqüències en les pensions que perceben les dones. La UE reconeix tant les desigualtats de gènere que es donen en el mercat de treball, com que les dones tenen una major probabilitat de patir pobresa en comparació amb els homes. No obstant això, les reformes plantejades del sistema de pensions no atenen a les desigualtats de gènere i segueixen basant-se en un individu que manté una feina a temps complet al llarg de la seva vida laboral (Earles 2013).
A Espanya les pensions de jubilació són contributives, és a dir, estan vinculades a la participació al mercat de treball formal i segueixen un sistema de repartiment, o sigui, es financen en cada moment a partir de cotitzacions a la seguretat social. Aquest model genera desigualtats de gènere a través de dos processos. En primer lloc, es requereix un període mínim de cotització per tal de poder accedir a aquesta prestació. Aquest fet afecta negativament les dones, aquelles que no han treballat en el mercat de treball formal o no arriben al mínim d’anys cotitzats acaben depenent d’altres prestacions, com la pensió de viudetat, el SOVI o les pensions no contributives, que són d’una quantia força inferior a les pensions de jubilació. En segon lloc, la pensió es calcula en base a tres elements: el temps que una persona ha contribuït a la seguretat social, la quantitat aportada i l’edat a partir de la qual es pot accedir a la pensió. Així doncs, tenint en compte la situació de la dona en el mercat de treball formal, veiem com la base sobre la qual es calcula la pensió és inferior a la dels homes i, per tant, aquesta prestació també ho és (Vara, 2011;2013).
Polítiques públiques per combatre la desigualtat en els usos del temps
En les anteriors seccions hem documentat que hi ha grans diferències entre les tasques de cures i de la llar que dones i homes assumeixen i com aquestes diferències generen bretxes de gènere en el mercat laboral, la salut i els sistemes de pensions. En aquesta secció, plantejarem algunes de les direccions que creiem que hauríem de seguir en matèria de política pública per a superar els reptes que hem plantejat.
Abans però, creiem que és necessari posar de manifest que, per de tal d’avançar cap a una redistribució equitativa de les responsabilitats de cures, sobretot associades al procés reproductiu, hem de tenir en compte que aquest no és un procés individual de les dones o les famílies, sinó que és un procés col·lectiu i que, per tant, requereix responsabilitat pública. Fer-ho és donar un pas dirigit cap a acceptar que l’increment del temps que els homes dediquen a tasques de cures i de la llar no remunerades és insuficient, ja que a aquesta diferència en hores s’hi sumen també els tipus de tasques que cada gènere desenvolupa (Carrasco i Rodríguez, 2000).
Una primera esfera on és possible avançar és en les polítiques públiques destinades a la cura dels infants. Tal com hem mencionat en la secció anterior, l’evidència més recent sembla indicar que l’ampliació dels permisos de paternitat i maternitat poden tenir un impacte nul sobre la bretxa de gènere si no es tenen en compte els rols de gènere establerts- veure per exemple Kleven et. al. (2020) o Farré i Vella (2013)-. Un resultat que també anticipava l’economista Lídia Farré en una entrevista l’any 2018 , on mencionava que la introducció del permís de paternitat de dues setmanes a Espanya no semblava haver tingut cap efecte real en la implicació dels pares en les tasques domèstiques i de cures dels infants.
Malgrat tot, en relació amb els permisos de paternitat i maternitat, creiem que, tot i tenir una efectivitat limitada a llarg termini pel que fa a la igualtat de condicions entre homes i dones al mercat laboral formal, és important seguir mantenint la intransferibilitat entre els membres de la parella. A més, els permisos de maternitat són especialment rellevants en altres àmbits, com per exemple el de la salut (Bütikofer et al., 2021). Tanmateix, també considerem que és necessari tenir en compte la manera com s’introdueixen aquests permisos i qui hi acaba tenint un accés real. Promoure les polítiques públiques destinades a la cura dels infants sota un marc de “reconciliació entre la vida familiar i laboral” reforça la idea que les cures són una responsabilitatde les dones;, en canvi, altres marcs mentals com ara la “responsabilitat compartida” interpel·len directament a tots els membres de la família com a corresponsables de les cures (Ciccia 2017; Lombardo i Meier, 2008).
Pel que fa a les xarxes de suport de les famílies – un altre element clau quan parlem de les cures dels infants o les tasques de la llar – a l’estat espanyol segueixen essent principalment informals. Una gran part de les mares continua confiant en altres membres de la família extensa (principalment les àvies), veïnat o amistats quan es requereix ajuda. D’altra banda, no és estrany tampoc veure com, aquells qui s’ho poden permetre, externalitzen part d’aquestes tasques contractant cangurs o contractant altres persones perquè se’n facin càrrec de la cura dels fills i/o de la neteja de la llar. Dues activitats que són desenvolupades principalment per dones, en molts casos migrandes, i de manera informal.
Aquest és un problema causat parcialment pel baix nombre de places de llars d’infants públiques disponibles (0-3 anys). És per això que expandir-ne el nombre és una política necessària i que pot tenir efectes importants a l’hora de reduir la “penalització per fill” esmentada en la secció anterior (Andersen i Nix, 2021b). Tot i això, tal com hem mencionat prèviament, és possible que, sense entendre com es perpetuen els rols de gènere en la nostra societat, una política com aquesta no aconsegueixi els efectes desitjats. És per aquest motiu que considerem necessària una expansió de les llars d’infants acompanyada d’una reforma de l’educació infantil. Aquesta ha de ser pensada no només per a millorar l’educació dels nostres infants, sinó també per adreçar les dificultats que pot arribar a suposar compaginar la vida laboral i social amb les responsabilitats familiars, sobretot per a les mares, que com ja hem dit són qui sostenen la major part de la càrrega. Per exemple, repensar els horaris, les vacances o la possibilitat de dur a terme activitats extraescolars. A més, transitar cap a jornades laborals més curtes també pot ser una via que faciliti la conciliació entre la vida laboral i la que queda fora del mercat de treball formal.
Pel que fa al sistema de pensions, un sistema sensible a les desigualtats, cal que, com a característiques principals, sigui públic i obligatori (Stahlberg et al., 2006). A partir d’aquí, hi ha diferents propostes que busquen revertir la bretxa de gènere en les pensions i que es poden classificar en tres àmbits. En primer lloc, mesures dirigides a fomentar la igualtat de gènere en el mercat de treball formal, per tal de facilitar i incrementar la participació de les dones en el mercat de treball i augmentar els seus ingressos i, d’aquesta manera, millorar la base sobre la qual es fa el càlcul de la pensió. En segon lloc, mesures que busquen reformar aspectes específics del sistema de pensions, tot i que algunes d’aquestes han obtingut efectes incerts en els aspectes redistributius. En aquest àmbit es contemplen accions que tinguin en compte les interrupcions en les trajectòries laborals, els salaris baixos, la reducció del període mínim de cotització i els períodes de referència d’ingressos. En tercer lloc, garantir l’accés a la pensió de jubilació en base a paràmetres independents a la participació del mercat de treball formal (Jefferson, 2009).
Un exemple de política pública que té per objectiu corregir la desigualtat que genera la desigual distribució de tasques de cures en el mercat de treball i que es trasllada posteriorment a les pensions, és el Decreto 475/2021/ Programa de Reconocimiento de Aportes por Tareas de Cuidado aprovat a l’Argentina durant el 2021. En aquest país, es pot accedir a la prestació de jubilació a partir dels 60 anys i si es tenen un mínim de 30 anys cotitzats. Aquest segon requisit és sovint més difícil de complir per a les dones a causa d’una menor participació en el mercat laboral com a conseqüència de fer-se càrrec de la criança de les criatures i les tasques domèstiques i de cures. Amb l’objectiu de revertir aquestes desigualtats en la pensió, el Programa de Reconocimieno de Aportes por Tareas de Cuidado reconeix el treball de cures exercit per les dones contribuint un any de cotització per cada fill (dos en cas d’adopció). També, reconeix a través de cotitzacions els períodes de baixa i excedència per maternitat si no s’arriba al mínim de 30 anys cotitzats.
Conclusions
Al llarg d’aquest informe hem documentat i posat en perspectiva com el treball no remunerat que dones i homes duen a terme té conseqüències importants en matèria d’igualtat entre gèneres en diversos aspectes de la vida.
Primer, a partir dels estudis que analitzen diverses enquestes sobre els usos del temps hem recollit evidència que indica que la repartició desigual de les tasques domèstiques no és quelcom fortuït. En general, les dones, independentment del seu estatus socioeconòmic, assumeixen la majoria de tasques que es requereixen pel bon funcionament de la llar. A més, són elles les que s’encarreguen de prendre decisions i anticipar necessitats, augmentant encara més les responsabilitats assumides i la dependència dels membres de la família respecte a elles.
En la segona part d’aquest informe ens hem centrat a entendre com aquestes diferències en les hores que les dones i els homes dediquen a les tasques de cura i de la llar són susceptibles a generar desigualtats a través de tres canals concrets: el mercat laboral, la salut i les pensions. En general l’evidència apunta que hi ha un efecte causal entre les responsabilitats familiars assumides i la participació al mercat de treball formal, com per exemple en les hores treballades o els salaris. Així mateix, també hem relacionat l’excés de responsabilitats i, sobretot, una càrrega desigual en les tasques de la llar amb els efectes nocius en la salut de les dones i, en particular, en la seva salut mental. Com a últim punt, hem volgut emfatitzar que, si no es té en compte que el repartiment desigual de les tasques domèstiques i de cures té un efecte negatiu en la vida laboral de les dones, això també acaba provocant bretxes en les pensions (de jubilació o també altres?) que perceben les dones respecte a els homes.
Finalment, per a combatre les desigualtats esmentades hem posat sobre la taula dues esferes on creiem que la política pública té marge de millora. Pel que fa a les polítiques de família, hem apuntat la necessitat de formalitzar i ampliar les xarxes de suport públiques a les quals tenen accés les famílies, prestant especial atenció al suport públic dirigit a la cura dels infants. Respecte els sistemes de pensions i les reformes que requereixen, hem emfatitzat la necessitat d’adoptar una perspectiva de gènere a fi de reproduir les desigualtats que sorgeixen al llarg de la vida laboral. Tenir en compte les possibles interrupcions en el mercat laboral a causa de l’assumpció de treball no remunerat, els salaris més baixos, la possible reducció dels períodes mínims de cotització o els períodes de referència d’ingressos són elements importants a considerar per a reduir les bretxes de gènere.
Per tancar aquest document, cal dir que les mesures proposades són eines necessàries per combatre les desigualtats de gènere en diferents esferes de la vida de les persones. Tot i això, per assolir la plena igualtat entre homes i dones és imprescindible desmuntar els rols de gènere per tal de poder organitzar els temps i els treballs d’una manera més justa.
L’informe a la premsa