EL CAS D’ESTUDI DEL DIARI ARA
Introducció
L’economista Julia Cagé (2016) proposa una alternativa a l’estatut d’empresa periodística majoritari actualment: el de la societat comercial, una entitat que ha de retre comptes a un accionariat i que està subjecta a l’imperi de la demanda de beneficis i una forma jurídica amb la qual gairebé tots els mitjans es poden comprar i vendre. I ho fa assenyalant els límits d’iniciatives ja existents, que no permeten fer front al gran volum de despeses fixes necessàries per sostenir segons quines empreses de mitjans, com les cooperatives, o que mantenen la propietat en mans d’un grup molt reduït de persones, com certes fundacions. Cagé justifica que és una necessitat per la pervivència del periodisme trobar un model que superi les lleis del mercat adduint, en sintonia amb altres autors (Capilla, 2015), que aquesta professió és una forma de produir i adquirir sabers, pel que és crucial que la considerem com una part de l’economia del coneixement i que, en conseqüència, la tractem com es tracta a les universitats i als grups de recerca. Un estudi recent constata que els consumidors de mitjans disposen d’un coneixement polític més elevat que el d’aquells que es limiten a informar-se via xarxes socials (Castro et al., 2021). I un altre treball copsa una relació directa entre la concentració de la propietat dels mitjans i el suport vers a polítiques públiques més o menys redistributives: a més concentració, menys suport a la redistribució (Neimans, 2021). Considerar el periodisme en l’àmbit del coneixement, diu ella, dona compte de la particularitat d’aquesta professió, garant d’un dret fonamental, el de la informació, que no es pot finançar exclusivament amb una única font (sigui l’administració pública o el sector privat) si ha de mantenir la seva independència vers els poders polític i econòmic.
A grans trets, el de Julia Cagé és un model que dona incentius a l’entrada de capital privat als mitjans, quelcom que ja és un fet (Reporters Without Borders, 2016), a la vegada que limita el poder de decisió dels grans socis, allunya aquells que només volen obtenir beneficis (des que les contribucions de capital queden congelades i no proporcionen dividends) i incentiva la constitució d’un poder més granular amb un paper preeminent dels periodistes i usuaris, atorgant-los un pes superior en la tinença d’accions en tant que la seva aportació creix de manera més que proporcional respecte el capital invertit. A canvi, els grans contribuents poden optar a bonificacions fiscals fins ara reservades a la inversió en entitats sense ànim de lucre, com fundacions. D’aquí que Cagé es refereixi a aquest model amb el terme “fundacció”, una forma jurídica que encara no existeix a França i que, tal com s’explicarà a continuació, en el context català exigiria ampliar els supòsits de bonificació mitjançant una reforma de la legislació existent en matèria de fundacions.
En aquest policy brief utilitzarem termes com “acció” per referir als percentatges de tinença sobre una societat a efectes de mantenir la claredat, conscients que no són expressions adequades per a les societats sense ànim de lucre que analitzarem.
Els mitjans de comunicació i el mercat
El model de Cagé va encaminat a superar la tensió constant entre la tendència monopolística inherent en la indústria dels mitjans de comunicació, fruit de l’estructura de costos i incentius del propi sector, i dels efectes perversos que pot generar la competència entre les empreses informatives dins del mercat. Aquesta combinació de factors, sosté l’acadèmica, pot provocar el descens de la qualitat de la informació proveïda i del pluralisme, amb totes les conseqüències que això implica a l’hora de garantir un dret fonamental: el dret a la informació.
Pel que fa a l’estructura de costos, els mitjans de comunicació es caracteritzen per ser una indústria on els costos fixos són especialment elevats en relació amb els costos variables. Això és així perquè l’augment dels costos de producció està principalment associat a l’augment de la qualitat (o la quantitat) d’informació produïda i no tant a la dimensió del mercat que un mitjà abasta. En altres paraules, el que fa variar els costos de producció d’un mitjà és la qualitat (o quantitat) de les notícies que es confeccionen i no tant els exemplars que finalment acaba imprimint, o l’increment de les audiències que assoleix en televisió i ràdio. Una tendència que es veu encara més reforçada als mitjans digitals, on el cost de distribució i producció del contingut és molt menor que en el d’altres suports (Cagé, Harvé i Viaud, 2019). Així doncs, qualsevol mitjà, i especialment un de digital, té incentius per maximitzar la dimensió del mercat al qual arriba, sense que això impliqui un augment en els costos de producció: és a dir, sense augmentar la quantitat de diners destinats a produir més o millor informació mitjançant la contractació de més personal. D’aquesta manera, els mitjans de comunicació competeixen per consolidar-se dins dels seus mercats, per ser-ne els actors principals en termes d’audiència mentre tendeixen a expulsar els altres pels alts costos fixos implícits en el procés de producció periodística.
Aquesta situació la constatarien les dades de l’INE disponibles pel que fa a ocupació en el sector de la informació i les comunicacions. Concretament, en les següents quatre divisions: edició (58), activitats cinematogràfiques, de vídeo i de programes de televisió, gravació de so i edició musical (59), activitats de programació i emissió de ràdios i televisió (60) i serveis d’informació (63). Tot i que la superposició entre els treballadors d’aquestes divisions i els de les empreses informatives no és perfecte—la divisió 63 conté serveis d’allotjament web i processament de dades, per exemple, cosa que distorsiona la mostra en algunes etapes de l’evolució, sobretot el quart trimestre de 2020—, la imatge que ofereixen ens permet copsar com el creixement de les audiències digitals no ha anat acompanyat d’un augment de la contractació en mitjans:
La realitat catalana
Amb les dades que ofereix Idescat, no es pot constatar si Catalunya és una excepció pel que fa a aquesta evolució divergent, de caiguda d’ocupació i increment d’audiència digital. Ara bé, és relativament segur afirmar que el seu sistema de mitjans presenta diferències substancials amb els que competeixen al conjunt dels mercats espanyol o francès, el que analitza Julia Cagé, pel que fa a fonts de finançament i estructura de propietat. Aquesta diferència s’explica, sobretot, pel factor lingüístic.
Els mitjans en llengua catalana tenen un públic potencial que es troba molt per sota dels que produeixen contingut informatiu en castellà i opten a ser consumits a tot el món hispà. Això fa que els mitjans en català siguin menys atractius per a les marques a l’hora d’invertir en publicitat, una de les principals fonts de finançament en aquest àmbit. Per tal de compensar aquest desavantatge, ja des dels temps de Jordi Pujol l’administració pública posa a disposició de les empreses del sector ajudes en forma de subvencions o de concessions de llicències condicionades a l’ús preferent de la llengua catalana, un suport que se suma a l’IVA superreduït que garanteix l’Estat a la premsa des de fa anys i que des de 2020 s’estén als digitals. A banda, les administracions catalanes transfereixen fons a les empreses periodístiques a través de subscripcions, l’encàrrec de contingut patrocinat i la inversió de milions d’euros en publicitat institucional; una aportació, aquesta última, que estudis recents constaten que no sempre segueix criteris objectivables d’audiència o penetració en determinats sectors de la societat (Fernández i Badia, 2021). La suma de tots aquests conceptes, en alguns casos com el que ocupa aquest policy brief, el diari Ara, han arribat a representar, com a mínim, un 18% dels ingressos totals (Fernández i Badia, properament). I és que en un número significatiu de països, el suport públic financer s’utilitza per interferir en les línies editorials de les empreses periodístiques (Dragomir, 2017, i Dragomir i Söderström, 2021).
La contribució de l’erari públic al sosteniment financer dels mitjans a Catalunya pot explicar la pervivència de projectes editorials que, sense aquest suport, probablement no existirien. Un informe sobre la matèria (Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural, 2019) assenyala que mitjans com La República.cat han arribat a rebre, l’any 2016, el 65% de la seva facturació de la Generalitat, les diputacions i algunes de les quatre capitals de demarcació catalanes. Una part prou significativa dels centenars d’empreses de matriu catalana que reben publicitat de la Generalitat: 744 capçaleres i canals de ràdio i televisió (Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional, 2020) tenen una estructura de propietat amb no més d’un o dos administradors al càrrec. Aquestes empreses no tenen res a veure amb les que Julia Cagé té presents quan proposa la societat de mitjans de comunicació, ja que no tindrien incentius per deixar de ser una societat comercial. El públic potencial de la iniciativa és un altre: empreses amb grans necessitats de capitalització i amb un número significatiu d’accionistes, majoritaris i minoritaris.
Marc legal
Els mitjans de comunicació generalment estan administrats per societats mercantils (Societats Limitades o Societats Anònimes, per exemple). La proposta de Cagé, però, implica reformular aquesta premissa i pot adoptar la forma societària d’una fundació. Per tal que aquesta opció fos realitzable caldria el vistiplau del Protectorat, una institució autonòmica encarregada d’assegurar i contribuir al funcionament correcte de les fundacions. Així doncs, aquesta secció analitza les particularitats sota les quals una fundació podria arribar a desplegar-se per tal d’encaixar en el model de societat de mitjans.
Una de les principals característiques de les entitats sense ànim de lucre com les fundacions és el fet que el capital social no pot ser dividit en participacions o accions, com sí passa en les societats mercantils. La totalitat de tal patrimoni queda sota la titularitat d’aquesta persona jurídica, sense desenvolupar responsabilitat enfront dels aportadors. Així doncs, les contribucions realitzades a favor de la fundació passen a ser part d’aquesta de manera irrevocable. Sens perjudici d’això, serà als estatuts —respecte al marc legal atorgat— on es puguin introduir normes i criteris per a la participació en l’esdevenir de l’entitat. Consegüentment, la governança d’una fundació seguirà les directrius exposades als estatuts, els quals han de reconèixer i configurar la figura del patronat, un òrgan col·legiat i el competent per desenvolupar la funció de govern. Aquest patronat ha de comptar amb el càrrec de presidència i amb un mínim de tres integrants; adoptant les decisions per majoria segons es reguli estatutàriament. Això inclou també la possibilitat d’establir un sistema de vot proporcional a la contribució a la manera com ho proposa Cagé.
Com ja s’ha exposat, l’adopció d’una forma societària com la fundació per a una activitat comunicativa suposa alguns canvis l’encaix dels quals seran tractats en la discussió. Part del marc legislatiu de la fundació es desenvolupa a la Llei 50/2002 de Fundacions, en la qual s’assenyala que aquestes han de perseguir finalitats d’interès general, d’entre les quals queden reconegudes les finalitats educatives, culturals o científiques, així com aquelles que desenvolupin la Societat de la Informació.
Una de les característiques principals de les fundacions és el règim fiscal específic i favorable al qual es poden acollir. Aquest mateix règim queda regulat a la Llei 49/2002 de règim fiscal de les entitats sense finalitats lucratives i dels incentius fiscals al mecenatge.
El marc jurídic aplicable per a una fundació a Catalunya s’haurà de regir per les lleis esmentades, en complementarietat amb allò que disposa el legislador autonòmic. A l’art. 118 de l’Estatut d’Autonomia es reconeix la competència respecte a les associacions i fundacions, la qual assumeix la seva limitació davant la STC 31/2010.
Per poder-se acollir al règim fiscal objecte d’estudi, es requereix una inversió mínima del 70% de les rendes obtingudes vers les finalitats fundacionals. El principal tret característic és el tractament diferenciat respecte a l’Impost de Societats (IS), on, per a la determinació de la base imposable, no es tindran en compte els ingressos rebuts per part dels aportadors. Aquesta col·laboració amb la fundació es canalitza a través de donatius, donacions i aportacions; així com quotes d’associats, col·laboradors i benefactors. La resta de rendes que no estiguin exemptes sí que formaran la base imposable de l’IS, el qual serà gravat al 10% en contraposició al 32,5% que experimentaria una altra societat amb ànim de lucre. El benefici fiscal no eximeix de la presentació integral de totes les rendes a la declaració de l’IS.
Altres avantatges fiscals que ofereixen les fundacions és l’exempció del pagament dels tributs locals respectius a l’IBI (Impost de Béns Immobles), IAE (Impost d’Activitats Econòmiques) i IIVTU (Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana).
Aquest règim fiscal favorable també s’expandeix cap a les persones físiques i jurídiques que interactuen econòmicament amb la fundació a través de donatius, donacions i aportacions, sense distinció entre elles. Això s’aconsegueix gràcies al fet de poder aplicar deduccions sobre la base imposable de l’IRPF (Impost sobre la Renda de Persones Físiques) i de l’IS, respectivament.
Pel cas de l’IRPF, la deducció és del 80% per a quanties iguals o inferiors a 150 euros. Traspassat aquest llindar, la deducció serà del 35% o 40% en el cas de ser plurianual.
En cas d’aportacions per part de persones jurídiques respecte a l’IS, la deducció serà del 35% de l’import amb independència de la quantia. La base de la deducció no pot ser superior al 10% a la base imposable de l’IS. La deducció podrà pujar al 40% en cas de ser plurianual. D’altra banda, també es possibilita una relació basada en un conveni de col·laboració empresarial per fer un projecte d’acord amb l’interès general. Aquesta opció és incompatible amb els altres incentius fiscals derivats de la mateixa llei per a la societat col·laboradora. L’acord permet que totes les despeses realitzades es puguin considerar deduïbles per determinar la base imposable.
A continuació, aterrarem la proposta de Cagé a Catalunya mitjançant el cas d’estudi d’Edició de Premsa Periòdica Ara, la societat editora del diari Ara. Aquesta companyia condensa els reptes associats a l’empresa periodística catalana per tractar-se d’un producte dirigit, en primera instància, al públic catalanoparlant i amb una dimensió i estructura de propietat en mans d’un número significatiu d’accionistes, tant majoritaris com minoritaris, que formalment ostenten el poder d’una forma relativament distribuïda en la presa de decisions. A la secció 3.1 presentarem els resultats de la simulació.
Cas d’estudi: el Diari Ara
En aquesta secció primer analitzarem la dependència financera del diari Ara vers les seves dues fonts fonamentals de subsistència: les administracions públiques via subvencions i contractació de serveis publicitaris a nivell d’ingressos i les transferències dels dos principals accionistes l’any 2018, Acta Diurna —gestionada per Ferran Rodés— i la Fundació Lluís Carulla. La segona part de la secció presentarà els resultats d’una simulació de la situació financera de l’Ara si s’introduís el model proposat per Cagé, per tal d’entendre millor la viabilitat de la proposta. Recordem un element clau del model de Julia Cagé per comprendre bé les implicacions d’aquesta secció: la proporció de propietat de capital ja no és 1:1 pel que fa a drets de vot, sinó que augmenta de manera més que proporcional per a les associacions d’usuaris i treballadors.
Analitzant primer el rol dels dos principals accionistes en la propietat del capital social, veiem que l’any 2018 el seu percentatge (i per tant, de vots a la Junta de Socis) conformava el 66,11% del total, del qual el 39,08% pertanyia a Acta Diurna, mentre que el 27,03% restant era de la Fundació Lluís Carulla, actualment fora de l’accionariat. Això suposa que els dos socis majoritaris podien, si hi estaven d’acord, prendre decisions que requereixin majoria absoluta sense comptar amb els altres.
Però amb la introducció del model de vot de Julia Cagé, aquests accionistes majoritaris perdrien poder de vot. De fet, per exemple, l’entrada d’un grup de 1.500 accionistes amb una inversió de 250 euros cadascun, més la constitució dels treballadors com a accionistes —132 treballadors segons dades de 2019 amb una aportació de 3.000 euros— seria suficient perquè els accionistes majoritaris perdessin el control de la majoria dels vots (quedant-se Acta Diurna amb un 18% i la Fundació Lluís Carulla amb el 14% dels vots totals, respectivament).
Des del 2018, els socis de l’Ara no tenen dret d’assumpció, adquirit per defecte pels socis de Societats Limitades. Això implica que, des d’aquell moment, els socis existents no tenen preferència per adquirir participacions quan l’empresa n’emet de noves. També aquell any, la societat va adquirir participacions pròpies (el que es coneix com a autocartera) davant la sortida d’un soci (amb poc més del 10% de les participacions el 2017), pel valor de 140.000 euros, cosa que va suposar una reducció del capital que no hauria estat possible en una societat de mitjans com la que proposa Cagé.
Altres qüestions importants a l’hora d’analitzar la situació financera del diari serien el fet que el “patrimoni net” reflectit en el seu balanç de situació fa uns anys que és negatiu. Per solucionar aquest problema i no entrar en un concurs de creditors, els dos socis majoritaris (Acta Diurna i Fundació Lluís Carulla) han proporcionat un préstec participatiu a l’organització en diversos períodes. Un préstec participatiu és un instrument financer a mig camí entre el préstec a llarg termini i el capital social: els socis presten diners a la societat, però la devolució d’aquests diners es condiciona a l’evolució dels resultats de l’empresa. Una de les particularitats del préstec participatiu és que aquest passa a formar part del patrimoni net de la companyia, solucionant així el problema de patrimoni net negatiu que patiria el diari Ara sense aquest tipus de préstec.
Així doncs, això reflecteix una clara dependència del mitjà respecte als seus socis majoritaris. Sense les seves injeccions anuals de diners a través d’aquest préstec, el diari hauria entrat en concurs de creditors. A més, implica que els socis majoritaris fa anys que perden diners amb les seves aportacions.
Per ser més rigorosos, també presentem algunes ràtios de dependència financera a la Taula I. La primera ràtio representa el percentatge del patrimoni net que correspon a les aportacions d’Acta Diurna, Fundació Lluís Carulla i la suma de les dues (socis majoritaris) els anys 2017 i 2018. Els següents són el percentatge que aquestes aportacions representen respecte al total del préstec participatiu, el deute total del diari i el passiu (compost per deutes i fons propis).
Com es pot veure a la taula, la dependència del patrimoni net del préstec participatiu en mans dels socis majoritaris és molt alta, prop d’un 40% el 2017 i d’un 46% el 2018. Això significa que a més de tenir la majoria del capital social i, per tant, drets de vot, la dependència del patrimoni net dels dos socis majoritaris a través del préstec participatiu s’acosta al 50%.
Una altra font important de finançament per al diari són els ingressos provinents d’entitats públiques, com la Generalitat, les diputacions o els ajuntaments capital de demarcació. A continuació, mostrem diferents ràtios de dependència dels ingressos anuals del diari (veure Taula II). Aquestes ràtios demostren que la publicitat institucional constituïa bona part dels ingressos per serveis del diari, prop de la meitat el 2017, i al voltant del 30% el 2018. La suma de subvencions i ingressos per publicitat institucional, al seu torn, equivaldrien a entre un 15% i un 19% dels ingressos d’explotació, i entre un 14% i un 17% dels ingressos totals.
A primera vista, podria semblar que la dependència dels socis majoritaris és superior a la dependència de la Generalitat. En aquest article no volem negar aquesta afirmació, però sí remarcar que la comparació directa entre les dues dependències no és acurada, ja que la naturalesa de la dependència financera és diferent en cada cas.
La dependència de les transferències dels socis majoritaris és de capital. L’empresa va ser constituïda amb un capital social determinat, format per les aportacions dels seus socis; però les pèrdues acumulades durant anys consecutius han reduït els fons aportats pels socis i aquests s’han vist obligats a injectar diners al diari perquè pugui continuar funcionant.
La diferència entre l’aportació de capital com a soci i el préstec participatiu és que les aportacions al préstec participatiu són recuperables, encara que ho són en un temps indefinit. Si els socis deixessin d’aportar diners al préstec participatiu i no entrés cap altra font de capital a l’empresa (per exemple, a través de l’emissió de noves participacions) amb un patró de pèrdues similar a anys anteriors, la societat no trigaria a entrar en concurs de creditors i perillaria la seva supervivència.
La dependència de subvencions i de publicitat institucional és d’ingressos. Tot i tenir resultats negatius tant el 2017 com el 2018, les subvencions i ingressos per publicitat institucional ajuden al diari a mitigar les seves pèrdues any rere any. Com més petites siguin aquestes pèrdues, menys es veurà reduït el patrimoni net cada any i, aleshores, el risc d’entrar en concurs de creditors es veurà disminuït.
Finalment, també caldria tenir en compte, a l’hora de comparar les dues ràtios, que les aportacions al préstec participatiu de cada soci són un acumulat de les aportacions anuals, des del 2015 en el cas d’Acta Diurna i des del 2014 en el cas de la Fundació Carulla; mentre que les xifres de subvencions i publicitat institucional són anuals.
Per tractar d’apropar-nos més a una xifra que permeti comparar les dues dependències, a la Taula III mostrem les ràtios següents: aportació anual dels socis majoritaris (individuals i sumades) entre el patrimoni net de cada any i subvencions i ingressos per publicitat institucional (individuals i sumades) entre el patrimoni net de cada any. L´aportació anual dels socis majoritaris és l´aportació total de cada soci entre el nombre d’anys que el soci duu aportant al préstec. Com es pot veure en aquesta taula, quan ajustem les aportacions per any, la dependència financera de la publicitat institucional passa a ser la més important de totes.
Resultats de la simulació
Aquí presentarem els resultats de la nostra simulació amb el cas d’estudi del diari Ara. Tal com hem explicat anteriorment, seguim la metodologia de Julia Cagé per observar quin seria el canvi en l’estructura de propietat i gestió de la publicació.
En termes quantitatius, la proposta de Cagé recau sobre dos pilars bàsics: els grans accionistes d’un mitjà (més d’un 10% del capital total) veurien reduïts els seus drets de vot, i aquells que vulguin fer aportacions individuals —menors a l’1% del capital total— poden agrupar-se en associacions de lectors o treballadors i veure els seus drets de vot incrementats proporcionalment a la reducció de vots dels grans accionistes.
Segons la proposta de Cagé, aquesta reducció dels vots seria d’un 40% a partir del 10% del capital. És a dir, si un accionista té el 18% del capital total, el primer 10% es veuria exempt d’aquesta reducció i només s’aplicaria en el 8% restant. Tot i això, Cagé obre la porta al fet que tant el coeficient de reducció com els llindars de capital de l’1% i el 10% puguin ser modificats segons la legislació o les preferències polítiques de cada estat o òrgan legislatiu que vulgui implementar-ho. Així doncs, en les nostres simulacions mantenim els llindars de capital, però presentem les nostres estimacions per a una reducció de vots del 40% i del 30%. Les segones estimacions es presenten per introduir un escenari més conservador i observar, així, com canvien els percentatges.
Per fer unes simulacions tan acurades com sigui possible, com en l’apartat anterior, hem obtingut la informació comptable del diari Ara de l’exercici 2018 per poder observar la seva estructura de fons propis i els percentatges de propietat dels diversos accionistes majoritaris del diari. I com que en les nostres simulacions incloem tant una associació de treballadors com una associació de lectors, hem afegit el nombre exacte de treballadors del diari el 2019 i hem fet unes estimacions del nombre de possibles lectors-accionistes segons el nombre de visitants únics al web i altres casos d’estudi de mitjans de comunicació catalans. En particular, ens hem basat en el cas de la cooperativa la Directa, que té una estructura de propietat amb algunes semblances amb el model Cagé en tant que treballadors i socis consumidors tenen assignats percentatges estables de vot.
Concretament, el nostre cas base (Taula IV) presenta els resultats d’una simulació en què assumim els llindars de capital habituals i un coeficient de reducció dels vots del 40%, en el qual els 132 treballadors de l’Ara fan una aportació de 3.000€ cadascú, i on tenim 2.800 lectors (el 0,15% de les visites úniques mensuals al web del diari Ara) que aporten 250€ individualment.
Aquesta configuració resultaria en els accionistes actuals aportant un 50% del capital total, mentre que les associacions de treballadors i lectors aportarien el 18% i el 32% respectivament, però quant al repartiment dels vots, gràcies als coeficients proposats per Cagé, la distribució resultant faria que els accionistes actuals obtinguessin el 42% dels vots, mentre que els treballadors controlarien el 21% i els lectors un 37%.
També ens sembla interessant presentar dues simulacions més alterant lleugerament elements del nostre cas base: reduint la contribució individual dels lectors (presentat a la Taula V) i disminuint el coeficient de reducció de vot a un 30% (Taula VI).
Disminuir la contribució individual dels lectors de 250€ a 150€ fa més palpable el mecanisme clau de la proposta de Cagé. Tal i com observem a la taula V, la distribució del capital queda en un 57% en mans dels accionistes actuals, el que representa un augment de set punts percentuals respecte al cas base; un 21% del capital és aportat pels treballadors, i els lectors controlen aproximadament el 22%. I tal com ja presentarem en el cas base, els percentatges de vot també es veuen afectats: en aquest cas, els accionistes controlarien un 46,79% dels vots mentre que treballadors i lectors ho farien del 53,21% restant. De forma que encara que els accionistes actuals aportin la majoria del capital, no tindrien la majoria del vot.
A la Taula VI presentem els resultats de la simulació amb un coeficient de reducció del 30% en comptes del 40% però mantenint els llindars i les aportacions de capital del cas base. En aquest cas, com ja es pot intuir, la distribució del capital propi entre accionistes actuals i les associacions de lectors i treballadors no variaria, però sí que ho fa la distribució de vots. Amb una reducció del 30%, els accionistes actuals controlarien el 44% dels vots mentre que els treballadors ho farien d’un 20%, aproximadament, i els lectors d’un 35%. Aquesta nova distribució representa un augment de dos punts percentuals en el percentatge de vots pels accionistes actuals respecte al nostre cas base.
Discussió
L’adopció del model que proposa Cagé, del qual acabem de veure els resultats si s’apliquessin en la societat editora d’un diari, tindria dos objectius clars en cas d’implementar-se en l’àmbit dels mitjans en llengua catalana. Per una banda, reduir la dependència dels mitjans vers els partits que composen el Govern, donant més garanties a la seva autonomia i assegurant-ne la viabilitat econòmica. I per l’altra, alterar la seva estructura de propietat i model societari per evitar que grans inversors i actors privats puguin controlar-ne les línies editorials.
Així, el model de Julia Cagé requereix, per tal que els mitjans de comunicació no vegin minvada la seva capacitat financera respecte als poders polític i econòmic que han de fiscalitzar, que les bonificacions ofertes als que aporten a la societat de mitjans de comunicació siguin prou atractives per compensar possibles “desinversions” per part de socis que busquen lucrar-se’n o guanyar-hi poder. Cagé proposa que els socis obtinguin bonificacions fiscals, però, alhora, perdin la capacitat de recuperar les seves aportacions o obtenir-ne dividends. A més, els socis majoritaris, que, a banda del lucre, tinguin una motivació de control sobre la informació publicada perden també poder de vot i, per tant, aquesta motivació també perd força. I a banda de tots els ja referits, entre els avantatges que cal considerar també hi ha el fet que, amb la legislació actual d’entitats sense ànim de lucre, les quotes aportades permeten deduccions, el que seria extensible als subscriptors d’un mitjà. Tot això és un incentiu suplementari per adoptar el model proposat però també planteja altres reptes.
Per ser atractiu per a la inversió i la subscripció, el manteniment de la capacitat financera del mitjà en qüestió requeriria bonificacions significatives. Això podria presentar un problema per a les arques públiques, que com es fa palès en el cas d’estudi del diari Ara ja estan aportant importants sumes als mitjans cada any. La nostra proposta per resoldre aquesta qüestió, així com el repte de la dependència financera dels mitjans de comunicació respecte a institucions públiques és que es retallin aquestes entrades directes de diners públics i, així, es compensi la pèrdua d’ingressos a través de bonificacions fiscals. Aquesta mesura ajudaria tant a donar cabuda al model Cagé dins dels pressupostos públics com a solucionar el problema de la dependència financera d’institucions públiques, que en el cas català és molt important, tal com hem vist amb l’Ara.
D’altra banda, l’aplicació del model de la “fundacció” per al context que estem estudiant requeriria, en primer lloc, una justificació que consideri el dret a rebre informació veraç com una necessitat inherent al desenvolupament de les finalitats d’interès general que duen a terme les fundacions; d’entre les quals es reiteren les finalitats educatives, culturals i científiques, i la promoció de la Societat de la Informació. Aquesta interpretació o qualsevol altra l’ha de formular el Protectorat autonòmic a l’autoritzar la creació d’una fundació. La Llei 50/2002 conté el precepte de Societat de la Informació, el qual està integrat en la conceptualització de la societat del coneixement (Burch, 2005). El terme, en el marc dels inicis del segle XXI, feia referència a la visió que el desenvolupament de les tecnologies de la comunicació podia arribar a desencadenar una millora del processament i la transmissió de la informació. Han passat dues dècades on, precisament, s’ha experimentat la transició de la tercera a la quarta revolució industrial, i la informació n’ha esdevingut la força motriu. La seva importància, per tant, és indiscutible. Assumint que el periodisme és una forma de coneixement, aquestes podrien ser finalitats que justificarien la creació d’una fundació que actués com una societat de mitjans.
Tot i això, suggerim al legislador estatal que es reconegui el dret a la informació com a finalitat d’interès general en si mateixa. I més enllà de la incorporació o no dels postulats per acollir-se a la forma societària d’una fundació, proposem que s’impulsi una regulació específica que pugui donar forma al trade-off exposat entre publicitat institucional i beneficis fiscals. La interpretació dels articles del Codi Civil Català respecte a la fundació i la competència sobre aquesta no pot ser extensiva i ha de ser acompanyada de la lectura de la STC 31/2010. La competència de la Hisenda General és exclusiva de l’Estat, com va expressar així per a tal punt la sentència en qüestió.
Una altra possible manera de garantir una participació pública menys ingerencial seria reconvertir les ajudes a projectes, un model de finançament pensat durant els governs del tripartit per donar suport financer a iniciatives de transformació dels mitjans (un nou web o una nova secció, per exemple). Josep Martí Blanch, secretari de comunicació dels governs d’Artur Mas, ha declarat que havien detectat que aquest suport financer servia per pagar despesa corrent, raó per la qual el van eliminar. Actualment està sobre la taula recuperar-les. Una possible reformulació passaria per finançar doctorats industrials dedicats a introduir millores tecnològiques en la producció periodística, tot un compte pendent i una idea que potser desenvolupem en propostes posteriors. L’altra opció inclouria la possibilitat de dur a terme convenis empresarials per desplegar projectes que vagin en sintonia amb l’interès general, que en el cas que ens ocupa és el dret a la informació.
Conclusions
El periodisme és car, es tracta d’una indústria amb uns costos fixos elevats, associats en bona part a la contractació de professionals de la informació. Però les empreses del sector, molt dependents dels ingressos per publicitat, no tenen incentius per estimular l’empleabilitat. Això és així des que allò que els dona beneficis i a un cost més baix és ampliar el seu públic mitjançant la impressió i venda de més diaris i arribant a més oients, espectadors i usuaris. El consum digital, sumat als suports ja existents, ha atorgat als periodistes les audiències més altes de la seva història, però paradoxalment aquest creixement ha anat en paral·lel al descens de professionals empleats en aquest sector. Tot plegat aboca les empreses periodístiques a la canibalització, a una competència que va en detriment de la pluralitat en un context de caiguda d’ingressos generalitzada. És en aquesta situació que es dona l’entrada als capitals dels mitjans de grans empresaris i, en el cas català, l’increment de la dependència financera vers l’erari públic.
Per tal d’evitar això, Julia Cagé proposa un model d’ens a mig camí entre la fundació i la societat mercantil on les aportacions de capital queden congelades i no aporten dividends, com passa en les entitats sense ànim de lucre. A canvi, els contribuents es poden beneficiar d’algunes bonificacions fiscals i se’ls permet disposar d’un número determinat de vots. Aquesta forma jurídica també garanteix un poder més distribuït, ja que el dret de vot dels treballadors del mitjà i els seus usuaris progressa de manera més que proporcional que el dels grans socis en relació al capital que inverteixen. En aquest policy brief hem assenyalat que la legislació actual ja permet adoptar aquest model, amb alguns matisos. També hem mostrat l’efecte que tindria aquesta proposta d’implementar-se sobre l’estructura de propietat de 2018 de l’empresa editora del diari Ara en una situació en la qual els treballadors dels mitjà i els seus lectors contribuïssin al seu capital social.
Els resultats de la simulació mostren que amb una quantitat de treballadors i capital relativament assequible és factible canviar significativament la relació de poder de la societat i que la idea de Cagé pot ser una bona fórmula per incentivar la corresponsabilització en el sosteniment financer dels mitjans, a més d’una via plausible per reduir el pes del poder econòmic sobre l’empresa. Alhora, pot ser una bona fórmula per treure capacitat coactiva als partits polítics que controlen l’administració pública. Si implementar aquest tipus de societat va acompanyat de retallades en concepte de subvenció i publicitat institucional a mitjans proporcionals a la bonificació que obtenen els aportadors d’aquesta entitat, el pes del poder polític es redueix. I el cost d’implementació de la proposta de Cagé és baix: només exigiria que el legislador reconegués el dret a la informació com una finalitat d’interès general per tal de garantir que la forma jurídica de la fundació donés cobertura legal al model i definir en la norma corresponent com es duu a terme la retallada proporcional als beneficis fiscals.