La presència de la classe creativa ha resultat ser una explicació suficientment vàlida del desenvolupament de certes metròpolis dels Estats Units en l’àmbit de l’economia del coneixement, en detriment d’altres ciutats. A Europa, l’evidència disponible mostra que els estats del benestar, la fragmentació cultural i lingüística, la menor escala demogràfica i la menor mobilitat i variació en els nivells de tolerància dins un mateix país debiliten el concepte, però encara és aplicable a les grans capitals europees. L’aposta de Barcelona pel districte del 22@ s’adapta a aquesta idea, i ha facilitat un important desenvolupament industrial en sectors tecnològics i creatius. Aquest procés, però, també ha generat gentrificació i ha disminuït la mescla social de la ciutat. Fora de Barcelona, la resta de municipis no són suficientment grans per atreure la classe creativa, de manera que s’ha de seguir apostant per altres fórmules com l’actual sistema de clústers sectorials.
En temps de replantejament de la política industrial creiem que cal enfocar el desenvolupament local i regional català des de múltiples perspectives. Calen polítiques que permetin afinar el “matching” entre graduats i llocs de treball, reduir la polarització residencial, reduir els temps de trajecte entre ciutats i la pressió immobiliària sobre Barcelona amb una millora de la xarxa de transport públic. També aconsellem descentralitzar l’economia i les competències municipals, fomentar la possibilitat de teletreballar a municipis despoblats i potenciar les ciutats universitàries mitjanes amb polítiques de desenvolupament regional comprensives però ambicioses, que aconsegueixin sinergies entre els actors locals i una diversificació de l’economia que redueixi el pes del turisme en el conjunt de Catalunya.